Resposta d’una família que ha passat per una Coordinació de Parentalitat

Vaig conèixer l’Elisabet Guitart i la Maria Sacasas en un moment molt delicat per a la meva família. Fins i tot, més que delicat: crític.

El meu fill gran tenia 19 anys i la meva filla 13 anys. La seva mare i jo ens havíem separat feia més de 10 anys. La ruptura cada dia esdevenia més i més conflictiva i híper judicialitzada. El conflicte era de tal dimensió que quan el meu fill gran va fer 12 anys, va renegar taxativament del seu pare. Vaig estar anys així, sense veure el meu fill, sentint el seu rebuig i el seu odi cap a mi. Terrible. Em mantenia dempeus al pensar que amb la meva filla tot anava bé i amb ella ho compartíem tot: inquietuds, feines escolars, caps de setmana d’esbarjo, família extensa… Tot. Quan la nena va fer 10 anys, de manera sobtada i sense previ avís, també em va rebutjar. Mitjançant el jutjat vam ser sotmesos a teràpia familiar, una teràpia que tot i que es va estendre durant un any, no va servir absolutament de res. Durant aquest any la meva filla no va fer més que aprendre a fingir.

Va ser aleshores que en l’enèsim intent de cercar una solució al jutjat, la seva mare i jo ens vam sotmetre voluntàriament a la coordinació parental que proposaven l’Elisabet i la Maria. Era l’any 2013 i el pla era experimental. L’objectiu era clar: recomposar els ponts familiars per refer el vincle entre pare i filla. El meu fill ja era major d’edat i per tant no comptava amb la tutela judicial. Van passar mesos de coordinació, de reunions sovint doloroses que semblaven no donar fruit, que només portaven cap al no res. Jo no era conscient però hi havia quelcom que s’estava movent. La Maria i l’Elisabet van saber construir un pont entre els nens i jo. Un pont ben sòlid per on poguéssim circular i trobar-nos. La meva filla petita, tot i que era el subjecte principal de la coordinació, no va voler, no va saber o no va poder aprofitar aquest pont. La sorpresa va ser que a darrera hora, el meu fill gran que fins aleshores s’havia mantingut observant, va decidir fer servir aquest pont. Primer amb pas tremolós, però finalment el va creuar d’una manera ben ferma. I és a través d’aquest pont que el meu fill va poder recuperar la relació amb mi i amb els seus avis paterns. Va prendre la gran decisió de la seva vida i va venir a viure amb mi.

Per a la meva mare, malalta des de feia temps, va ser un regal de la vida en el seu darrer alè. Per al meu pare l’alegria de recuperar el seu nét. Per a mi va ser possiblement el fet més emocionant de la meva vida: l’orgull de reconèixer al meu fill fet un home, un bon home. Per a ell va significar l’oportunitat de créixer en fermesa, en capacitat d’il·lusionar-se per la vida, de créixer en autoestima i de tantes i tantes coses que ha anat descobrint durant els darrers tres anys que hem conviscut. Hem compartit penes, alegries, feines, projectes i il·lusions.

Ara el meu fill ja té 23 anys, com passa el temps! Completa els seus estudis amb un Màster a Dinamarca i es forja el seu futur a Europa. Té plans de futur i una vida plena al present. Somriu a la vida i la vida li somriu a ell.

Amb la meva filla tot continua igual després de 5 anys. Aviat serà major d’edat i haurà de prendre les seves decisions, ja com a adulta. També el meu fill va decidir. Hi ha històries que acaben bé, però sóc conscient que també hi ha altres que no tant. La nostra història no ha acabat i ningú sap què pot passar. Jo només sé que el pont continua dempeus.

Ferran Escanes